Com passa amb la rifa de Nadal, d'entre els 365 dies de cada any sempre te'n toquen uns quants que se't giren en contra. I el 2009 va arribar, ha passat i acaba amb un tant per cent força alt de -si em permeteu l'expressió- jornades de merda.

Ahir a la tarda, jugant-me la integritat física per entre cotxes -de conductors- furiosos, provant d'arribar al dalt de tot de Gran de Gràcia, al damunt la bici i amb els auriculars ben entaforats, vaig sortir de mi mateixa i em vaig veure escridassant l'imbècil que conduïa un Audi preciós. En el moment en què li hauria esberlat el cap a l'idiota que feia sonar el clàxon, va començar a sonar una cançó. Aquesta cançó. I com tantes altres vegades, amb només una cançó el color de les coses va canviar, de cop i volta.

La gent, en general, diu que no li agrada, el Nadal. Tothom afirma que són dies hipòcrites i no-sé-què-més. Però a mi, del Nadal, m'agraden fins i tot les ponsèties. M'agrada molt, el Nadal, sí. I dinar a ca l'Espinach amb unes estovalles de fil i puntes i els coberts de plata, encara que sigui un any d'aquells en què toca ser només quatre. M'agrada trobar-me el mateix pessebre de fa trenta anys, amb aquelles figuretes velles i repintades, i veure tanta canalla nova, cridanera i inconscient, barallant-se per veure a qui toca fer avançar els Reis la passa de cada dia. M'agrada molt l'escudella que fa la meva mare i que els dies es llevin ennuvolats i freds, que el jardí sigui tan humit i que quan surtis a fora tot faci tanta olor d'hivern. M'agrada, el silenci del dia 1 al migdia i la histèria de la barreja de nebots i cosinets amuntegats a la porta de ca l'Espinach el vespre del dia 5, amb gorres i guants, però amb les bosses ben obertes per veure qui acaba sent el màxim caçador de caramels. M'agrada el Nadal tot i que el meu pare remugui, la meva mare es queixi d'estar tot el dia tancada a la cuina o jo acabi escridassant al primer que se'm posa al davant perquè estic massa avesada a viure sola -o poc acompanyada-. M'agrada encara que després de Reis els pantalons no em puguin més amunt dels genolls. Què voleu que us digui, sigui com sigui, m'agrada el Nadal i, en certa manera, em reconforta saber que mai no canvia gaire.

Aquest és un missatge per aquells amics que ara ja són la meva família -d'aquí o d'allà-, pels meus coneguts més estimats, pels que passen i saluden, pels no tan amics, per aquells que conec de vista... i diria que fins i tot per aquelles tres o quatre persones que no em cauen gens bé però que hi són i que tenen nom i cara.

Que passeu tots un bon Nadal ple de neules i carn d'olla, feu cagar el tió ben fort, passeu un Cap d'Any com us doni la gana -que sovint acaba sent una nit ben tonta- i no abaixeu la guàrdia: encara que estiguin francament enfeinats, els Reis us vigilen.

Us prometo que el 2010 serà molt més divertit. Paraula.

“If happy little bluebirds fly beyond the rainbow, why, oh, why can't I?”

No rain, no pain

Dublín és petit i relativament bonic. Bé, no, és bonic: té un castell, el Trinity College, els carrerons del Temple... i cerveses bones. I un riu, també. No és una ciutat al·lucinant en cap aspecte, de moment, però probablement és que amb dos dies no li he sabut trobar, encara, el què -i això que hem caminat de nord a sud, d'est a oest, fins aquell punt que, de tant cansat tens ganes de plorar-. És una ciutat mona i acollidora -res a veure amb l'estupidesa amb què em vaig topar a Londres- i on m'ha meravellat veure que les llambordes del carrer són sempre humides, tot i que, en aquests dos darrers dies, pràcticament no ha plogut. És més: ha fet sol! Ha plogut una miserieta fàcilment salvable amb la caputxa de la jaqueta. Una altra cosa que m'ha sorprès és que no fa fred. Estem a sis graus i ahir duia el jersei a la bossa -al costat de la voluminosa Lonely Planet d'Irlanda que recomano ferventment perquè és, senzillament, la garantia d'anar a llocs que realment valen la pena i on no t'hi trobes massa turistes-. No fa fred, deia. I jo que m'he dut tota la llana que hi havia a l'armari.

No voldria, però, donar la sensació que Dublín és una merda, no. Només dic que després del divendres i el dissabte, avui diumenge ens disposem a agafar el DART -que es veu que és com el metro o el rodalies o alguna cosa per l'estil- per anar a un parell de poblets prop de la ciutat. En un hi ha un castell i a l'altre... no recordo què, però alguna cosa. Si més no, hi haurà arbres. Ah, diu el Tecles que hi ha "un turó". El Turó de Howth. Ja farem una foto.

Dublín és extremadament cara, tot i tenir pinta de ser una ciutat pobra. El que m'alegra profundament és que no ens hem creuat amb gaires modernos ni amb massa gossos, dues coses que, a Barcelona, crec que n'hi ha overbooking.

Escric aquest post a corre cuita, perquè tinc el Tecles al darrere meu fent sorollets que suposo que són el toc d'alerta: "ei, que tinc gana, ei que marxem a fer el brunch o què?". M'agradaria estar més per la feina i fer un diari detallat que fos útil per algú que tingui previst visitar aquesta ciutat en breu, però no tinc temps per fer res més que dues recomanacions:

- No us agafeu un hotel a O'conell Street. Agafeu-lo a la part sud de la ciutat.
- Pagueu els 15 euros d'entrada a la Guiness Store House -d'on en surts cantant "Guiness is goog for you!", una cançoneta publicitària dels anys 50 molt engaxosa-. Certament, a la visita a la fàbrica ens ho vam passar molt bé. I ens van convidar a una pinta, al final.



I seguiré després de veure quina sorpresa ens depara el dia d'avui, que el Tecles ja s'està fotent les galletes de "ginger and nuts" -reboníssimes- que encara tenim a l'armariet del te -com a mínim, l'hotel té aquests detallet-.

Quina tia més tonta

A les vuit del vespre d’un dimarts com el d’avui, creuo la Plaça del Nord i veig un porquet de color negre passejant al costat d’un gos. Només els falta anar agafadets de la poteta –però no poden, perquè són bèsties que encara les necessiten totes quatre per caminar-. Una mica consternada per l'aparició més que inesperada de l'animaló, m'he anat a fixar en que el porquet remenava la cua. No sabia que els porquets poguessin remenar la cua. Em pensava que la cua dels porquets era per fer bonic. Que era només un rínxol -es menja, la cua dels porcs?-. No he vist gaires porquets, a la meva vida, no. Bé, dels reals, vull dir. Per què hauríem d’engegar a parlar dels porcs metafòrics, ara... quina mandra! Quina pèrdua de temps tan gran! L’important, el concepte, la idea amb la qual vull que us quedeu és que he vist un porc al mig de la ciutat, campant a les seves “anchas”, que diuen. L'amo podia ser: o bé un noiet amb rastes -he dubtat que fos ell perquè feina pinta de massa petit- o una noia més pija del que es podia esperar. Un era l'amo del gos i l'altra la mestressa del porc, o viceversa -un dia parlaré del moment en què el meu avi Joan em va explicar què significava la paraula “viceversa”-.

Dimarts al vespre, doncs. Un cop rebut el revés visual -i conceptual- provocat per la bèstia, la meva percepció –diguem-ne que no especialment limitada- de la realitat i acabada de creuar la Plaça del Nord, he anat cap a un bar al que encara no he entrat mai, però que sé que és dels pocs que tenen Franziskaner –cervesa de blat- del barri. Com que avui ho he fet “tot molt bé”, em mereixo una bona cervesa. Segur. Però la divina providència sembla que no és conscient de la recompensa que mereixo, per tant, no he pogut entrat al bar de les Franziskaner perquè era ple. Perquè avui és dimarts de futbol. Perquè allà hi fan futbol i jo anava amb la bossa de tofu i aigües i altres coses que he comprat, a més del meu ordinador, i jo no acabava d’encaixar amb l’ambient del bar. Així que he anat al bar del costat i on un dia vaig jurar no tornar, perquè la cambrera que hi ha als matins és d’aquelles mosses que primer és ella i després la resta del món. I considerant que ella és “la cambrera”, potser els primers haurien de ser els clients. Em cau molt malament, molt. Constantment és a fora al carrer –perquè a dins no es pot fumar-. Parla molt, massa –i ho dic jo!- i sobre coses que ni m’interessen ni crec que jo tingui per què saber. Que pesada. I li has de demanar les coses dues o tres vegades, perquè a la primera fa com si no et sentís. El problema de la cambrera dels matins és, doncs, que és una maleducada i que no sap fer la seva feina. Per això vaig decidir deixar d’anar-hi. Després de creuar-me amb el porc i de l’overbooking del bar de la Franziskaner, he entrat al bar al que vaig prometre que no tornaria –no sé exactament què em va fer la cambrera estúpida el dia en què ho vaig decidir- i, aguantant la porta amb la mà he preguntat –exactament-: “perdona ¿a quina hora tanqueu?”. La cambrera del vespre, que no és la del matí, m’ha mirat amb cara de marciana –com si jo fos marciana, vull dir- i m’ha dit: “eing?”. “Que a quina hora tanques...”, repeteixo alegrement. No m’entén. No ha gosat dir-ho, però li he vist per l'expressió. I bé, el fet que no respongués i que continués amb cara de pal m’ha fet deduir que res, que no comprenia ni un borrall del que li estava diet. “Que a qué hora cierras”, he seguit, provant de no perdre el somriure. Ella m’ha dit que “a las nuefe y metia” i jo he dit que vale i he entrat. La cambrera de la nit és francesa i encara que no m’entengui –viure a Gràcia, treballar en un bar de barri i no entendre el català té delicte, però vaja-, encara que no m’entengui, repeteixo, sap fer de cambrera, perquè mentre jo em treia la jaqueta i recollia les aigües, el tofu i la resta del que he comprat de terra –s’ha trencat la bossa-, ella m’ha dit que tot estava molt tranquil perquè avui hi ha “furbol” i que si em veien de gust uns cacauets per acompanyar la mitjana Estrella que m’estava servint, molt amablement, en una copa neta i gelada. Li he dit que no –acabaré ben rodona, si els cambrers del barri s’entesten a posar-me quicos i fruits secs cada cop que els visito- i he engegat l’ordinador amb la intenció d’escriure un post. I ja ho veieu, estic escrivint això, aquesta cosa sobre porcs i cambreres repel·lent i les altres que no m'entenen. Ara me’n vaig, perquè tot i que només són les nou, m’arriba olor de Xampa suelos aroma de pino. Estan començant a plegar. Clar, com que sóc jo sola. Com que fan “furbol”. Miro cap a la plaça. No veig el porc per enlloc. Ara només hi ha gossos olorant-se el cul, perseguint-se, bordant-se, pixant-se a la sorra i on els ve de gust i fent coses que fan molta gràcia als seus amos. Quins animals tan estúpids. I els gossos també.

Gol? Sento un crit al carrer. Ja seguiré una altra hora, perquè volia parlar d’una dona que he vist al gimnàs i que m’aniria de perles per tancar un post tan inconnex i absurd com aquest, que ha començat amb una idea i una voluntat de reflexió però que s’ha quedat –com es queda tot, darrerament- inconclús.

(Avançament del pròxim post sobre la dona del gimnàs que m'he trobat avui i sobre la que volia parlar -aquesta era la primera intenció abans de veure el porc-. Passava -ella- dels cinquanta, anava vestida amb malles de color rosa i s'ha fotut dues cues per anar a la classe. I escalfadors. Era prima i estava molt bronzejada. No podia deixar de mirar-la i de pensar que com poden, algunes persones, tenir tants anys com poca vergonya. Automàticament després m'ha vingut al cap una cosa que em va dir la meva -més que estimada i apreciada- amiga Ruth un vespre berlinès mentre parlàvem sobre el vestuari -que no ens acabava- d'una persona: “i a mi què m'importa?”. Això va acabar dient ella. És ben cert: i a mi què m'importa! Que faci el que vulgui, aquella dona! Que es faci cues! Com si vol anar-se'n a classe amb un porquet negre i domèstic lligat amb una cordeta. Com diu el Tecles: “quina tia més tonta”. M'ho diu a mi. I encara que ell ho fa des de l'amor i per riure, té -com sempre- una muntanya de raó. De vegades sóc una tia molt tonta.
Fi de l'avançament i, molt probablement, d'un post que no escriuré perquè ja ho he dit tot).

No, Norah, no.

Li han tallat el cabell i l'han entaforat dins un vestuari més cool, que deixa veure més carn i que fa joc amb aquest munt d'arracades i bijuteria vària que li han penjat com si fos un arbre de nadal. Màrketing o el que sigui, m'és igual. La Norah Jones era guapa perquè sí i ara es veu que ho vol demostrar més que mai. Mirant la publicitat del seu disc nou molts coincideixen a dir -per damunt de tot- que la cantant es mostra més sensual i provocativa. Cert. Però qui no li hagi vist la sensualitat fins a tenir-la ensenyant pit i cuixa, amb els morritos pintats i les pestanyes allargades, és que era -perdoneu la franquesa- idiota, a més de curt de vista. Que sí, home, que per moltes caigudes d'ulls que li mani fer el director de l'últim videoclip i per més plans detall de la boca que es currin -on ha quedat la subtilitat?-, a mi, aquesta Norah m'interessa molt poc.

Sóc fan de la Norah Jones, molt, des de fa cinc o sis anys. És a dir, que ja n'era quan resultava una noia avorrideta i més aviat bullida en aparença, però que feia cançons que li esqueien més que no pas aquesta mena de circ on ha entrat amb aquest últim disc.

No he pogut enllaçar el video de Chasing Pirates (http://www.youtube.com/watch?v=uTxythHY09k), que és fabulós però artificial. Però no puc evitar penjar un parell de coses que canten més que la pròpia Norah. Espero que quan escolti el disc sencer pugui oblidar el coi de faldilletes que el coi d'assessor d'imatge -que el matin!- que ha contractat ha decidit fotre-li fins i tot per dormir. No sé per què però em sembla que és el mateix que li fa el monyo a la Amy Winehouse.

Before...



... and after...



That's it.

Presto

Una vida sense espines, una vida al punt de sal...

"... crearia una recepta ideal pels mals d'amor. No es prendria amb culleretes sinó amb grans cullerots".

Potser perquè és Tots Sants...

Tres de sol i tres de núvol. Avui és diumenge, el dia de l'empat, el tercer dia consecutiu amb sol. Però tot i ser assolellats, són també dies freds. No vull imaginar què serà tornar a la temperada Barcelona d'aquí a tres dies més... Confio, com a mínim, que si ahir hi havia 30 graus de diferència entre totes dues ciutats, el dimecres, quan jo arribi, les coses s'hagin equilibrat una mica. Resaré a tots els déus perquè així sigui, a risc de morir de pena.

Sonnig Tag, el d'avui, doncs. A quarts de vuit del matí m'he despertat d'allò més agitada. Arribava d'un somni estrany, estressant i sinistre, però sorprenentment lineal. Vull dir que, dramàticament parlant, no tenia cap incoherència. Causa-efecte. Tres actes, evolució de personatges... Només faltaven els talls per publicitat per obtenir un telefilm en tota regla.

I passava el següent.

Passava que l'escola d'anglès a la que he estat anant durant l'últim mes era una secta. Durant la primera setmana tenia un professor que era anglès i normal. Bé, a veure, normal tampoc perquè resultava ser el Víctor, el perruquer que em tallava els cabells fa uns anys... però era un somni, així que puc permetre -i he permès- alguna llicència com aquesta-. El cas era doncs, que el més inquietant d'aquella primera setmana va ser que el meu professor m'ensenyava els phrasal verbs però també m'arreglava les puntes. Res digne de considerar un gir. Res per crear bones expectatives. Un plantejament i poca cosa més.

Però a la segon setmana, tot canviava. El Víctor desapareixia -ningú no em podia donar cap explicació- i m'assignaven una noia joveneta i del país. Primer error. L'únic que feia la era corregir-me els exercicis del llibre, cosa que jo considerava més que insuficient després d'haver pagat els diners del curs. Aleshores jo m'emprenyava perquè "aquelles no eren maneres” i decidia plegar. I me n'anava al despatx de la cap d'estudis, rabiosíssima, per queixar-me i exigir que em tornessin els diners. La cap d'estudis era la mateixa senyora que la de l'escola on he anat fins ara -una dona "oscura" com deia la meva companya de classe-. Però la queixa no feia efectiva en cap moment, perquè no aconseguia ni tan sols entrar al despatx: abans de fer-ho un parell de nois em reduïen i em portaven a una habitació. I em tancaven amb clau. Aquesta ha estat la imatge més clara i real que m'ha quedat del somni, juntament amb so de la clau. Aleshores, ja desperta, he recordat el somni recurrent que tenia fa set o vuit anys -l'arrossegava des de feia ja més temps- i que era, simplement, que els meus amics em tancaven a dins una caixa. No sé què diria Freud al respecte. Però seguim.

A partir d'aquell dia, descobria la veritat de tot plegat: l'escola no era més que una secta on hi havia maltractaments físics -no els he vist, només sabia que hi eren-. Però la rutina era també estranya: només em feien anar a classe on, de cop, hi havia una mena d'exèrcit de nens petits amb els seus llibres. Tot era igual que abans, però jo sabia que no podia escapar i, el pitjor, que tota aquella canalleta tampoc. I aleshores decidia que els havia de salvar a tots, encara que m'hi anés la vida. Havia de sortir d'allà com fos, trucar a la policia i alliberar aquells pobrets infants que s'amuntegaven en lliteres per tot l'edifici -molt més gran del que en un inici jo havia observat-.

Persecució de pel·lícula. Us juro que ho ha estat. Corrent pels passadissos amb els dolents trepitjant-me els talons, el cor a la gola... i només faltava una música d'aquelles efectista. No hi havia ecapatòria. Havia valorat la idea de saltar per la finestra, però el pis on em trobava era massa alt i no hi havia forma humana de saltar sense acabat esclafat a l'asfalt. Però quan no he tingut altra opció ho he fet. Ho he hagut de fer. He saltat. I m'he desplomat cinc o sis pisos creient que aquell era el meu últim viatge. Però un tendal -us ho prometo- m'ha salvat la vida. I he pogut seguir somiant.

Ho havia aconseguit. Ja era al carrer i tot i estar a mil·límetres de patir un col·lapse, m'he posat a córrer i m'he vist a mi mateixa -com si jo fos dos: càmera i protagonista- allunyant-me per un carrer ample i totalment desèrtic.

El·lipsi. Del carrer he passat -per tall- al menjador de casa dels meus pares.

La meva mare estava fent el dinar. Hi havia el meu pare, la tieta i els meus germans. Però ni els cunyats ni els meus nebots. La meva mare era la cuina, doncs, i algú parava la taula. Les estovalles eren grogues. El meu únic objectiu en aquest moment era, principalment, aconseguir que em creguessin -per allò de la secta, clar-, que truquéssim a la poli i que alliberéssim els nens que seguien tancats sota les ordres de la dona “oscura”.

Però ningú no em feia cas.

Ma mare seguia cuinant com si jo li estigués explicant què tal m'havia anat el dia. La tieta posava plats per set. El meu germà mirava la tele. Ma germana i mon pare no els tinc present. Hi eren però no els ubico en l'espai. I ningú no em feia cas. I jo, a cada segon que passava, em sentia més invisible. Impotent. Aleshores ha estat quan...

Han trucat el timbre. La tieta ha anat a obrir i ha entrat al menjador... amb una gran carbassa!

Sense necessitat de donar ni rebre cap tipus d'explicació, jo sabia que la carbassa era la cap d'estudis de l'escola. La dona fosca -d'ulls blaus-. Ella. Bé, d'acord, aquí el fet oníric colpeja amb força, però coi, és un somni, insisteixo. I no sé massa bé a què es deu que aquella dona fos una carbassa, però ho era i això és l'únic que importa.

La tieta ha posat la carbarssa al damunt de la taula i jo, que seguia amb la meva història de segrestos, m'he quedat fora de joc quan la carbassa insistia en què m'estava inventant tota aquells història de sectes i estupideses vàries. Tothom l'ha cregut a ella. I jo m'he posat a plorar de ràbia. I la meva mare m'ha dit que no passava res. Però la carbassa ha seguit amb la seva història i tots l'escoltaven. Compartia taula i dinar amb la meva família, que preferien creure's les mentides d'una verdura parlant que la meva ansietat més sincera.

Per això l'he matat.

He agafat un plat i m'he liat a cops amb la carbassa fins a esberlar-la en tres o quatre parts. No només la colpejava, m'hi he recreat. L'he deixat feta puré mentre una família atònita em contemplava sense moure un dit. Semblava que no entenguessin el motiu del meu atac d'ira. Perquè no era altra cosa.

Aleshores m'he despertat. He mirat l'hora. He fet un cafè. I me l'he pres badant per la finestra. Un sol fred, de tardor avançada. Al carrer no hi ha ningú, només aquests grans ocellots que campen com si res. I el silenci és d'un altre món. Aquesta ciutat és estranyament silenciosa i tranquil·la. M'he acabat el cafè i m'he preguntat si no era que seguia dins el somni, però no.

Aquesta nit he mort una carbassa. Quines coses de somiar, que diria la meva mare.